uriartedesign-ek
sortutako webgunea
uriartedesign-ek sortutako webgunea
Fermin Muguruza omple el Sant Jordi de festa i combat
25/01/2025
VilaWeb ➝
Més calbes que crestes al concert per a celebrar els 40 anys de carrera del músic basc
Si el comandant Muguruza ho reclama, la vella guàrdia es mobilitza. Com formiguetes inicien la peregrinació des de la plaça barcelonina que porta el nom del país veí cap al Palau Sant Jordi. Qui més qui menys, tothom ha rescatat una samarreta o una dessuadora de Kortatu o Negu Gorriak del fons d’un calaix. Un rastre de llaunes de cervesa marca el camí a seguir. Tothom comenta aquell concert mític del passat, aquella anada al País Basc a veure’ls, aquella tornada amb bus tots torrats. Escalfar motors abans d’un concert també forma part del concert, i fa de més ben portar la cua del control d’accés.
El Palau Sant Jordi es va omplint lentament. Muguruza va anunciar la ronda internacional de concerts per a celebrar els 40 anys de la primera maqueta de Kortatu el passat mes de juliol. Uns concerts amb regust de comiat. Les entrades de pista es van esgotar de seguida, les de grada s’han venut més lentament i la sensació és que el Sant Jordi és ben ple: 12.000 ànimes amb ganes de passar-ho bé. Molts més homes que dones. Molt pocs per sota els 30. Una colla ja superen la cinquantena, els qui van votar HB a les europees del 87. També hi ha cupaires, antifeixistes, okupes i altra gent de mal viure. Gent que es troba i que es retroba, com a les reunions d’amics. Tot a punt per a l’aquelarre.
A les grades de l’esquerra de l’escenari, una pancarta gegant amb el lema “Etxera”. A la dreta, una bandera palestina encara més gran. Dalt l’escenari, una pancarta que diu “Casa Orsola resisteix”. Hi ha algunes pancartes reivindicatives més repartides pel Sant Jordi, però, en canvi, molt poques estelades, sorprenentment. Es poden comptar amb els dits de dues mans i en sobren. Tampoc no es veuen banderes basques.
Deu minuts abans de les 21.00 s’apaguen els llums i arrenca el concert. De seguida queden clares dues coses. La primera: el so és bo, des del primer minut, cosa que no sempre passa en els macroconcerts i en espais com el Sant Jordi. La segona: la banda de músics que l’acompanya sona bé. Molt bé fins i tot. Són nou músics, dels quals tres són catalans: la bateria Gloria Maurel; la vocalista Miryam ‘Matah’, ex Kinky Beat; i el percussionista Gerard Casajús, àlies Chalart58. La festa comença amb “Maputxe” i “Urrun”, dos temes del seu primer disc en solitari. La gent balla, els qui són a les grades no s’asseuran en tot el concert.
Hi ha un altre element que també queda clar ben aviat: Fermin Muguruza està en plena forma. Malgrat l’edat, malgrat els problemes de salut, malgrat el sobrenom de lleó asmàtic d’Irun, malgrat haver estat onze anys sense fer concerts seguits i haver-se dedicat a uns altres vessants artístics, com ara el còmic i el cinema, Muguruza continua a primera línia del front, incombustible. No puc evitar de fer un paral·lelisme amb Xavi Sarrià, un altre músic combatiu i irreductible, que es va acomiadar dels escenaris fa ben poc. Salvant totes les distàncies, hi ha un fil roig que uneix el so i el missatge de grups com ara Negu Gorriak, Obrint Pas i Banda Bassotti.
Les cançons de Kortatu aniran apareixent durant del concert i seran celebrades i ballades com correspon: “Hay algo aquí que va mal”, “La familia Iskariote”, “Desmond Tutu”, “Nicaragua sandinista”, “El último ska de Manolo Rastamán”… Òbviament, no hi pot mancar “La línea del frente”, una cançó que conté referències a Bob Marley, Eddy Grant, Peter Tosh i Linton Kwesi Johnson, entre més influències jamaicanes de Muguruza. Un dels moments de màxima eufòria col·lectiva arriba amb “Zu atrapatu arte”, que ressona amb la força dels grans himnes per carregar contra l’apatia burgesa, en una cançó que han adoptat i adaptat grups de tot el món. També és bonic l’homenatge al germà de Fermín i company de batalles a Kortatu, Iñigo, mort el 2019, amb la cançó “Bizitza zein laburra den” (Que breu és la vida).
Les tres pantalles gegants que hi ha darrere l’escenari no deixen de projectar imatges durant tota la vetllada. Internacionalisme pur i dur, amb alguns dibuixos animats inclosos. Hi apareixen el Berlín revolucionari i les milicianes kurdes, Palestina, els sandinistes i Nelson Mandela. Després de “Dub Manifest”, a les 23.00, hi ha el primer intent de posar punt final al concert. En la represa, un altre moment sublim: mentre la banda toca les notes de “La Internacional”, a la pantalla hi apareixen les mítiques escenes de Charlot liderant involuntàriament una manifestació a “Temps moderns”.
Som a la recta final del concert. Muguruza ha canviat la camisa negra que portava escrit “All power to the people” a l’esquena per una samarreta taronja del Sindicat de Llogateres. Durant tota la vetllada, Muguruza ha parlat en un català impecable i ha criticat la “ignorància monolingüística” imperant a l’estat espanyol. Ha recordat quan, als inicis, els seus amics catalans li escrivien en un paper les paraules que volia dir en el nostre idioma. Després, el 2017, durant els mesos que va viure al barri de Sant Andreu de Barcelona mentre enllestia la banda sonora de Black is beltza a la Fabra i Coats, va aprofitar per aprendre’l.
Quan arriba l’hora de presentar els músics i els tècnics, m’enduc una sorpresa final. Resulta que el tècnic de so, que tinc a tocar, és el mateix de l’època de Kortatu i es diu Ángel Katarain. El meu acompanyant m’apunta a l’oïda: “És el germà de la Yoyes.” Que bèstia. El tècnic de so de Muguruza, que segur que és tan independentista com ell i que deu haver sentit més crits a favor d’ETA que ningú, és el germà de la famosa militant de l’organització armada que la mateixa ETA va assassinar el 1986 perquè n’era crítica i se’n volia allunyar.
Ara sí, això s’acaba. La pantalla gegant fa una estona ha projectat el missatge “Venim de lluny, ho tornarem a fer, endavant les atxes!” Sonen “Yalah, Yalah, Ramallah!”, “Gora Herria” i, com no podia ser d’una altra manera i per acabar, “Sarri, Sarri”. Tothom canta, tothom balla. Segur que era una de les cançons que no agradava al general Galindo, que va portar Negu Gorriak als tribunals, i sí al fill del militar, que era seguidor de la banda. Ningú no ha dit que la vida sigui senzilla. Tampoc no ho és recuperar els dos euros que ens han fet pagar pels gots de plàstic. A fora és negra nit i el món continua essent un lloc ple de guerres i injustícies. Però concerts com el de Muguruza ajuden a carregar les bateries per a combatre-les i ser a la barricada a les tres.
