Fermin Muguruza: De la línia del front a la glòria del Palau Sant Jordi

El Palau Sant Jordi va viure una nova nit històrica de música i reivindicació antifeixista, en el que va ser el concert més multitudinari realitzat mai pel líder dels Kortatu i Negu Gorriak a Barcelona.

L’any 2013, amb la majoria d’edat acabada de complir, vaig anar amb uns amics a l’últim concert de la gira internacional del Fermin Muguruza. Va ser al centre autogestionat Bonberenea de Tolosa, en un petit festival d’una tarda fora de tota massificació, en el que van participar quatre grups més de la zona. Calculo que no seríem més de cinc-centes persones, però la recordo com una gran festa. Aquell concert tancava una llarga gira batejada com No More Tour (clarament, l’última) i res em feia pensar que, quasi dotze anys després, tindríem al músic basc immers en una nova volta al món que ompliria no només recintes de la talla del Palau Sant Jordi de Barcelona, sinó inclús un estadi de futbol a Donostia, convertint-se en el major tour realitzat mai per un artista bascoparlant.

Ni tan sols el protagonista esperava una resposta com la rebuda: en comptes d’un tour, pensava fer un únic concert a Bilbo per commemorar els seus quaranta anys de carrera, però el públic li va deixar clar ràpidament, col·lapsant la plataforma de vendes, que estava fent curt. La important fita – amb l’empenta de l’imparable efecte comeback global – portarà la música de l’artista irundarra a uns números inimaginables fa pocs anys, passant per grans pavellons i diversos països com el Japó, Argentina, Mèxic o Alemanya. En la nit del divendres 24 de gener, catorze mil persones pujaren al Montjuic, la majoria de la mateixa quinta que l’artista, però també famílies i grups de joves que probablement tenien ocasió d’escoltar per primer cop en directe tots aquells temes que han sigut la banda sonora de unes quantes generacions a partir dels anys vuitanta.

A la nostra entrada, pancartes i banderes ens donaven la benvinguda. Damunt del taulat, els GAILU, artistes convidats per l’ocasió, podrien semblar uns complets desconeguts pel públic català, però els es que es van acostar d’hora al Palau segur que van reconèixer alguna cara entre les seves files, com el Mikel Txopeitia, bateria dels Negu Gorriak i del mateix Fermin durant molts anys. Una proposta autèntica – veu, trompeta, contrabaix i bateria – que va aixecar els primers balls entre el públic, tancant amb Don Vito y la Revuelta en el Frenopático, versió del clàssic dels Kortatu.

L’esperada retrobada entre artista i ciutat

No seria una nit qualsevol. La història d’amor entre el Muguruza i la ciutat de Barcelona ve de lluny, des de la seva primera visita amb Kortatu, passant pel recordat concert a l’Apolo de 2004 (editat per Kasba en vinil fa pocs mesos) o la residència artística realitzada al barri de Sant Andreu el 2017. Com sempre recorda, el seu “barri adoptiu”. No són pocs els moments que han forjat aquest vincle tan especial. Així, el públic es va entregar des del primer minut i esclatava en escoltar els primers temes mítics com Hay Algo Aquí Que Va Mal o La Línia del Frente (bengala a les primeres files inclosa).

Com sempre, Muguruza s’ha envoltat dels millors músics, formant una increïble banda de deu membres amb secció de vents, percussió i grans veus. Entre els seus components, escuders fidels com el baixista cubà Victor Navarrete, músics catalans com el Chalart58 (percussió) o la Gloria Maurel (bateria) i cares reconegudes de l’escena basca, com Xabi Solano a la trikitixa o Lide Hernando a la guitarra. Amb el seu perfeccionisme característic, l’espectacle preparat pel Fermin i els seus va cuidar tots els detalls possibles, des dels estrictament musicals – execució i so immillorables – a les imatges projectades en pantalla. Pel que fa al repertori, ho van posar molt fàcil perquè tothom quedés content, oferint una perfecta selecció de temes antics (més d’una quinzena dels Kortatu i Negu Gorriak) intercalats amb el millor de l’etapa en solitari (Urrun, In-Komunikazioa, Big Beñat, Euskal Herria Jamaica Clash…). Va sonar, com a mínim, una cançó de cada àlbum i resultava certament impressionant escoltar el sentiment de milers d’ànimes cantant A la Calle o ballant amb Nicaragua Sandinista o After-boltxebike, després de tants anys.

Reivindicació, compromís i coherència

Pel Muguruza, la música és lluita i la lluita música: no s’entén l’una sense l’altre. Un discurs amb el qual ha fet amics i enemics a parts iguals, patint anys de censura que només han reforçat el seu compromís social. Així, no van faltar les crítiques a les polítiques migratòries europees, les reivindicacions per la llibertat d’expressió – apel·lant directament al cas Hasel –, la solidaritat amb el poble valencià o, atenint-nos a la més immediata actualitat, la lluita del Sindicat de Llogaters per evitar el desnonament de la Casa Orsola a la nostra ciutat.

Una de les joies de la nit, Bidasoa Fundamentalista, va recordar el conflicte encara existent a les ciutats d’Irun i Hondarribia (Gipuzkoa) per garantir la participació de les dones en igualtat a les desfilades de les seves festes locals. El tema recuperat de la col·laboració amb els DUT de 1997 va sonar ensordidor, emulant als RATM i afegint una marxa més a la recta final del concert. Mikel Txopeita pujava novament a l’escenari per ajudar en dos temes dels Negu Gorriak i la crua Itxoiten – reinterpretada en el seu dia pels Obrint Pas com Esperant – va eriçar la pell de tots els presents.

Amb l’Iñigo en el record

A banda del 40è aniversari, pel Fermin hi ha un motiu encara més important per apujar-se de nou damunt d’un escenari, i no és un altre que celebrar la vida del seu germà Iñigo Muguruza – també històric membre dels Kortatu i Negu Gorriak –, que ens va deixar en el 2019. El merescut homenatge el vam viure amb la sentida Bizitza Zein Laburra Den (“que curta que és la vida”) interpretada amb la gran ajuda de Lide Hernando, mentre es projectaven imatges com les de la seva darrera aparició damunt d’un escenari, acompanyat al seu germà en aquella celebrada nit del Teatre Grec del 2017. Amb els sentiments a flor de pell, el Fermin se’l va quedar mirant, mentre el públic català el recordava al crit de “Iñigo, Iñigo”, en una llarga ovació.

Una nit difícil d’oblidar

La festa continuava amb 54-56, Etxerat! i Zu Atrapatu Arte, on Carlos Animal – de Non Servium – va pujar no només per cantar, sinó també per agrair a l’amfitrió de la nit tota la seva trajectòria, sentenciant amb un “visca Catalunya” que aixecava uns sentiments nacionals que estarien molt presents al final de l’espectacle. Radio Rahim recuperava la influència hip-hop de Negu Gorriak i Dub Manifest tancava la pista de ball, encara amb minuts al davant.

En els bisos, Xabi Solano va ser l’encarregat de posar a prova els pulmons dels assistents, interpretant amb la trikitixa primer La Internacional i després les populars basques Ikusi Mendizaleak i Lepoan Hartu ta Segi Aurrera, aflorant la nombrosa quantitat de públic del nord present, que va cantar com si es tractés pràcticament d’un acte polític. La solidaritat també va inundar el Palau de milers de banderes palestines (repartides a l’entrada), exigint el fi del genocidi i el boicot a Israel amb Yalah, Yalah, Ramallah.

L’akelarre antifeixista de quasi tres hores no podia acabar d’una altra manera: Gora Herria i Sarri, Sarri – els dos himnes de la casa – no van deixar ni un racó exempt de ball, des de la primera a la darrera fila, passant per les grades de premsa. Una explosió d’alegria difícil d’oblidar i que escriu una nova pàgina gloriosa en la història Muguruza-Barcelona. “Ho tornarem a fer”, es llegia a les pantalles, deixant la porta oberta a pròximes visites. Des del barri de Mosku a Irun, en un centre autogestionat, en un estadi o des dels carrers, seguirem en la línia del front.