Apoteòsic aquelarre antifeixista de Fermin Muguruza

Ara ➝

El músic basc repassa 40 anys de carrera davant de 15.000 persones al Palau Sant Jordi

BarcelonaFins ara habitual d’espais com l’Ateneu de Nou Barris o Razzmatazz, Fermin Muguruza va atrevir-se divendres a fer el seu primer Palau Sant Jordi en solitari, fins fa pocs anys coto privat d’artistes internacionals. Avui dia els concerts es viuen com a experiències i et diguis Morad, Milo J o Fermin Muguruza, els últims tres noms en trepitjar el gran escenari barceloní, la clau és presentar un esdeveniment únic i irrepetible. En el cas del basc tenia un motiu de pes: la gira de celebració dels 40 anys de carrera, des de la creació del grup Kortatu, que l’està portant a grans recintes de tot l’Estat.

No és exagerat afirmar que Muguruza és un dels músics amb una carrera més agosarada i eclèctica de les últimes quatre dècades. Curiós, cul inquiet, visionari i sempre apropant-se amb cura a la música negra, és el més semblant que hem tingut a un Joe Strummer: algú que s’atreveix amb quasi tot, i a qui quasi tot li surt bé. I ho va tornar a demostrar divendres, en un Sant Jordi entregat i amb una entrada envejable: 15.000 persones, segons l’organització. El d’Irun va navegar per diverses rutes, sempre amb solvència i posant el ball i la reivindicació al centre. La nit va començar amb un ska amb acordió marca de la casa, Maputxe, del disc Brigadistak Sound System (1999), i a partir d’aquí va desplegar un xou que s’estendria fins a la trentena de cançons i més de dues hores de duració.

Sense menystenir la seva producció en solitari d’aquest segle, que suma cançons magnífiques com Big Beñat, In-komunikazioa o Black is beltza, és comprensible que les més celebrades de la nit fossin de Kortatu i Negu Gorriak. Totes dues bandes, fundades per Muguruza, van canviar la vida de moltes persones que eren al Sant Jordi, d’aquí que en sonar d’inici Hay algo aquí que va mal o La línea del frente, més polida però igual de magnètica que als vuitanta, provoquessin l’encesa de les primeres bengales de la nit.

Tot plegat, més que un concert era una celebració. D’amics, de companys, de militants, escoltant en comunitat la banda sonora de tantes i tantes batalles, de tantes i tantes festes. Tot dirigit per la figura impertèrrita de Muguruza, que es va expressar en un català fluid i que va exercir de frontman clàssic davant d’una banda-soundsystem que feia que les cançons sonessin poderoses i reivindicatives.

Internacionalista convençut, les lluites pròpies i externes són part intrínseca d’un concert com el seu, ja sigui per la presència de banderoles —del col·lectiu de familiars de presos polítics bascos i en suport a Casa Orsola—, imatges projectades o les paraules del músic entre cançó i cançó, que van recordar, entre d’altres, Nelson Mandela i Desmond Tutu, protagonistes d’un tema de Kortatu, o al referèndum de l’1 d’Octubre i els fets d’Urquinaona, moment ideal per introduir un bloc més incendiari, encadenant A la calle i La familia Iskariote amb la pista suant de valent. També vam tenir la part emotiva, amb el record al seu germà Íñigo a Bizitza zein laburra den.

Rock, rap, reggae i arrels

El nivell d’energia, pels núvols, es va mantenir mentre sonaven antics èxits, com Nicaragua sandinista i After-boltxevike, brillant amb l’extraordinària banda que acompanya Fermin, paritària, multiracial i on hi havia fins a tres catalans. Hiri gerrilaren dantza va encetar el repàs a Negu Gorriak, banda sovint menys reivindicada a escala popular, però amb una influència extraordinària i que va entendre com cap altra per on anirien els sons més excitants dels anys noranta. Amb la col·laboració del seu bateria original, Mikel Abrego, ens van regalar una magnífica versió de B.S.O., aquella vella cançó dels Negu que condensa la màxima musical que ha acompanyat la trajectòria de Muguruza: rock, rap i reggae. Això sí, afegint elements de la cultura tradicional basca, sempre presents en la seva música.

Fermin Muguruza Palau Sant Jordi, Barcelona, 24 de gener de 2025 ‘Radio Rahim’

[image or embed]

— Xavier Cervantes (@xaviercervantes.bsky.social) January 24, 2025 at 10:21 PM

Una accelerada versió del 54-46 That’s my number, dels jamaicans Toots & The Maytals, va obrir la part final del xou, on esperaven un grapat de moments memorables. Per diversos motius: per l’eufòria a la graderia, per la qualitat de la banda a l’escenari i per ser història indiscutible de la música popular i política d’Euskal Herria i també dels Països Catalans. Himnes com Etxerat, Zu atrapatu arte —al Sant Jordi amb el madrileny Carlos Animal, del grup Non Servium—, Kolore bizia i Dub manifest són incommensurables i han estat escola de formació i vida per a joves de tot el país.

Faltaven els bisos, que van començar amb Errespetua, la versió del clàssic d’Otis Redding, i les postres finals, previ suport a la lluita del poble palestí: Gora herria i un apoteòsic Sarri, Sarri, l’adaptació del tema Chatty, Chatty de Toots and the Maytals que Kortatu van convertir en el gran clàssic de l’ska-punk estatal. Fermin Muguruza va oferir un gran concert, que es recordarà anys. El seu aquelarre antifeixista, com va presentar-ho ell mateix, va ser nostàlgic, divertit, trepidant i apoteòsic. La nit va acabar amb un missatge projectat a les pantalles: “Ho tornarem a fer, endavant les atxes”, reafirmant que aquest senyor és un d’aquells que, com deia l’Ovidi Montllor, estarà de part dels bons fins a la mort.

Llegeix l’article original