FERMIN MUGURUZA: 40 ANYS DE MEMÒRIA VIVA

El 20 de juny del 1984 va publicar la maqueta de la seva primera banda Kortatu, a Irun. Des de llavors han passat quaranta anys; quaranta anys fent ballar la cara B del món, quaranta anys a la línia del front.

En aquestes quatre dècades, ha metabolitzat el punk, rock, reggae, dub, hip hop, soul, drum & bass, funk i qualsevol estil musical que hagi trobat al seu pas, posant a cantar, cridar i picar de peus diverses generacions. Ha fet ballar paraules aparentment incantables com “feixisme”, “hipocresia” o “maleït burgès” i convidat Bertolt Brecht, Mikel Laboa, Angela Davis, Rosie Pérez, Malcolm X i Sarri a aquesta coreografia particularíssima seva. Perquè no estem sols ni volem estar ho, Fermin Muguruza ha provocat les connexions més esbojarrades aquí i allà, i de la mateixa manera que tota la glòria del món cap en un gra de blat de moro, ha demostrat una vegada i una altra que tots els pobles del món caben en aquest raconet nostre. Així, quan cridem Gora Herria! “visca el poble!”, no sabem exactament a quin poble ens referim, i en aquest desconeixement rau, real i profundament, el moll de tot això.

Quan Nike va llançar el lema “Just do it”, nosaltres ja havíem après que existia el “Do it yourself” gràcies a Esan Ozenki. Perquè Fermin Muguruza no és només què , també és com : ens ha ensenyat com es poden fer les coses, com protegir la nostra independència, com mantenir la coherència i no allunyar nos del que voldríem ser en aquests temps fumejants.

Fermin Muguruza és una força estranya de la natura que t’arrossegarà encara que no vulguis. Per això s’han venut en tot just uns minuts milers i milers d’entrades per als dos concerts que celebrarà al desembre. I el proper any tornarà a fer la volta al mó n en una gira internacional.

Que ningú pensi que és nostàlgia: es presagien concerts quàntics, en què confluiran en un mateix espai jos de diferents èpoques, on es destruirà la dictadura de la cronologia lineal, on es desintegrarà l’espai entre allò que vam ser, allò que som i allò que encara podem ser, on allò bo i allò dolent es fondran, on, al cap i a la fi, se celebrarà el caos que és la vida.

Eider Rodriguez