uriartedesign-ek
sortutako webgunea
uriartedesign-ek sortutako webgunea
Endavant les atxes, Fermin
24/01/2025
“Si no es pot ballar no és la nostra revolució” (Emma Goldman).
A Iñigo Muguruza.
Com més ballem menys ens prendran, diuen les que saben. I aquesta nit Fermin Muguruza omplirà el Palau Sant Jordi. No és notícia. O sí. Però de fa un any. El juliol passat, tot just anunciar-se la gira de quaranta anys de trajectòria indomable i incombustible, ja s’havien exhaurit les entrades de pista i avui les grades estaran plenes de gom-a-gom. Que el bo d’en Fermin ens convoqui, a més de 12.000 persones, és alhora una celebració, una retrobada, una manifestació, un mirall del temps, un camí per recórrer encara i un aquelarre sencer. Un aquelarre antifeixista, com diu ell tan encertadament. Una nit que durarà anys, xiuxiuejaria l’Ovidi. Poble que canta mai no mor i qui canta els mals espanta, uns molts –aleshores uns pocs– dels que el vam veure i viure en racons, marges i parròquies de barri de la Barcelona que sempre l’ha acollit com un més, ens retrobarem aquesta nit a la catedral del Sant Jordi. Qui ens ho havia de dir. Que feina feta mai fa destorb. Que l’única lluita que es perd és la que s’abandona. I que som moltes més de les que ens pensem, en la trama internacionalista que ha anat teixint qui, naixent al Mosku d’Irun ben a la vora del Bidasoa, sempre ha detestat tota frontera.
Destraler amb cada injustícia, desbrossador de cada complexitat, enginyer de ponts i camins quan més calia o constructor de ponts sempre que se li ha demanat
Com més pensem menys ens robaran. I si cal anar més lluny encara és perquè cada cop caldrà anar més a prop. L’aizkolari Fermin Muguruza sempre tindrà la virtut de la distància zero, d’esmicolar silencis, de recordar-nos que la darrera paraula encara no ha estat dita i ens correspon a nosaltres pronunciar-la. Hitz egin. Destraler amb cada injustícia, desbrossador de cada complexitat, enginyer de ponts i camins quan més calia o constructor de ponts sempre que se li ha demanat, que la vida és un pont tort on anem relliscant i aixecant-nos i que els ponts, com la comunicació horitzontal, són per creuar-los en totes dues direccions.
De la nit dels temps, mireu si Fermin ve de lluny, que fa molt, segurament massa, que va musicar Urrun (lluny). Ho va fer després que un periodista li preguntés si això de Palestina no ens quedava massa lluny. La resposta no està només en el vent. Està a Gaza. Avui, aquí, ara. Yalah, Yalah, Ramallah. En l’estricta i colpidora realitat que el bertsolari Muguruza, que no parla català en la intimitat sinó a viva veu, no deixa de denunciar incesantment. Perquè sap perfectament que oposar-se al sistema no és una bogeria. El que és una bogeria és no fer-ho. Als que demanen quin sentit té lluitar només caldria demanar-los quin sentit té no fer-ho. Amari itxoiten, m’ho va acabar esclarint ma mare el 2019 en un poema que li va dedicar, titulat amb precisió Barcelona antifeixista: “Un està on desitja estar / la distància no existeix / manifestar-se cantant / dir allò que penses / qui podrà impedir-ho / puc estar lluny i a prop alhora / enmig de la gentada / corejant les teves cançons / sense por i sense odi / perquè / qui podrà impedir / que li cantem a la vida / per obscurs que siguin els temps“.
Han passat vint anys de la cerimònia dels premis de la Música i cal esclarir que la platea que el xiulava no era precisament d’extrema dreta, sinó tot el contrari, el pretès progressisme del moment
Com més cantem, sí, menys callarem. I la memòria bull, que la vida d’un només cap en la vida de molts. Però si tanquem els ulls, potser l’agraïment més llarg és per aquella nit on, recollint a Madrid el premi de la Música l’any 2003, va tenir la gosadia rebel de dedicar-lo als treballadors i treballadors d’Euskaldunon Egunkaria, l’únic diari en euskera tancat de cop –de cop d’Estat– per l’Audiència Nacional. Mentre ho feia es va endur una xiulada eixordadora. Han passat vint anys i caldria esclarir que aquella platea que el xiulava no era precisament d’extrema dreta, sinó tot el contrari, el pretès progressisme del moment. La xiulada, encara avui, exposa i expressa perquè la degradació democràtica ha fet forat i com l’ou de la serp ha anat covant-se per deixadesa, cinisme i indecència.
Aquella resistència permanent i inalterable de Fermin Muguruza a no callar mai també ens recorda perquè continuem encara dempeus. Zutik, makurtu gabe. Resistències que duren anys, en un munt de gestos ininterromputs, tampoc cal que li expliquin gaire a Fermin l’onada fosca, nihilista i reaccionària global que ens assetja. El març de 2001, un grup d’extrema dreta va intentar col·locar una bomba casolana a les Cotxeres de Sants la vigília d’un concert seu. La policia de Via Laietana, 43 es va limitar a emetre un comunicat breu dient que es “tractava d’un grup d’amics que volia donar un ensurt al moviment okupa”. Al judici van dir que ho feien “en defensa de la unitat d’Espanya”. La jutgessa els va recordar en la sentència que allò no era cap eximent, que potser ho havia estat sota la dictadura, però que mai ho podria ser en democràcia. Però després d’anys de censures, prohibicions i persecucions, ja ho saben, Negu Gorriak, geurea da garaipena. Tot el Sant Jordi ballarà aquesta nit Sarri, Sarri, el poeta basc incommensurable que sempre ens recorda que la majoria de tot el que podem fer, contra “la seva negra pau de bitllets de banc i armes pesants”, encara ho tenim per fer.
Com més ballem, sí, menys ens prendran i com més Muguruza, menys feixisme arreu perquè no sigui enlloc. Així la vida. Així la lluita
Com més insistim, més aviat arribarem. És sabut que endavant les atxes, com a dita popular, remet als moments de dificultat on cal insistir i persistir malgrat totes les dificultats. A més mar, sempre més vela. A més complicacions, més implicacions. Han passat quaranta anys d’aquest pont sòlid entre els Països Catalans i Euskal Herria i cadascú podria rememorar cada cançó i recordar el moment exacte on sonava cada melodia. Perquè finalment Fermin se’ns ha fet cançó i banda sonora original de les nostres vides, precàries i a la deriva. En el llarg mentrestant que ens acomboia, Fermin Muguruza com a escola lliure també, del carrer n’hem fet refugi i de Fermin, casa. Denok etxera. Perquè la vida també es balla i també es canta i perquè en la seva pista de ball estan permeses i sempre seran benvingudes totes les aliances rebels i diverses. Com més ballem, sí, menys ens prendran i com més Muguruza, menys feixisme arreu perquè no sigui enlloc. Així la vida. Així la lluita. Així Fermin, amb qui sempre es pot ballar tots els sons i per això és la nostra revolució, i per això continua sent el nostre millor antídot en el sarró de totes les esperances. Mila esker, lagun. Ongi etorri berriro, Muguruza. Maite zaitugu, Fermin.
