Fermin Muguruza: “M’han censurat i encausat, m’han intentat posar una bomba, però sóc aquí”

Entrevista al músic i cantant, que divendres farà un concert al Palau Sant Jordi amb motiu dels quaranta anys de Kortatu

Fermin Muguruza (Irun, 1963) celebra enguany quaranta anys de trajectòria musical amb una ronda que passarà pel Palau Sant Jordi de Barcelona aquest divendres, 24 de gener. Després d’onze anys sense fer actuacions internacionals, el músic celebrarà el quarantè aniversari de la formació de la seva primera banda, Kortatu, en un concert multitudinari en què també repassarà més moments de la seva carrera. Serà el segon concert d’una ronda que començarà a Tenerife i recorrerà indrets d’Europa, Àsia i Amèrica. Parlem amb ell no tan sols d’aquesta ronda, que es preveu històrica, sinó també d’alguns dels moments més destacats de la seva carrera, de la repressió que sempre l’ha perseguit i de la situació política.

—Què n’hem d’esperar, del concert al Palau Sant Jordi? Repassareu la vostra carrera d’ençà de Kortatu fins als vostres àlbums tot sol, passant per Negu Gorriak.

—No tenia pensat de fer una gira, però la idea va sorgir després de l’anunci dels concerts a Bilbao. Novament, havia sofert una campanya de repressió: van encausar els membres de l’equip directiu de l’Institut Joan Fuster de Bellreguard (Safor), acusats d’enaltiment del terrorisme per la pintada d’un mural que em feia un reconeixement. No era un atac directe contra mi, sinó contra la gent que em feia un reconeixement, i vam patir molt, es podien haver quedat sense feina. De la mateixa manera que hi ha amics músics que potser no volen pujar una fotografia amb mi perquè tenen por de ser atacats. És un avís per a navegants: “Si ets a prop seu, en pots patir les conseqüències.” El cas és que vaig dir que hi havíem de respondre amb més cultura.

“Hi ha amics músics que potser no volen pujar una fotografia amb mi perquè tenen por de ser atacats”

—Amb més concerts…

—Ho vaig dir sense pensar en cap concert, tot i que tenia la idea de celebrar els quaranta anys de la primera maqueta i el primer concert de Kortatu per a dir que hi som, encara, malgrat que no hi hagi el meu germà. Vaig anunciar, primer, un concert a Bilbao i es van exhaurir les entrades, i després, un segon concert, i igual, va ser molt emocionant. Llavors vaig veure que calia pensar maneres perquè tothom pogués gaudir d’aquests concerts el 2025. Ivan Altimira, de la CUP de Sant Andreu, em va dir que havíem de fer un Sant Jordi. Jo sóc andreuenc d’adopció, hi vaig aprendre el català i m’estimo molt el poble –no puc dir que és un barri– de Sant Andreu de Palomar. Un Sant Jordi no és qualsevol cosa, però no volia que ningú es quedés sense entrada i vam pensar que podríem fer-lo sense una gran productora.

—Ho heu aconseguit.

—Hi tindrem unes 14.000 persones i és una victòria de tots els moviments socials i de la gent que ha estat al voltant de la meva feina. Poder anar a un lloc que normalment no és per a gent com nosaltres, com el Sant Jordi, és una victòria. Ocuparem el Palau Sant Jordi i hi farem un concert amb tota la nostra reivindicació i des de la independència i l’autogestió. Catalunya és el meu segon país i poder tocar al Sant Jordi és molt gros, serà un aquelarre basco-català antifeixista i interseccional amb gent d’edats molt diferents. Hi ha gent que ens va començar a escoltar amb quaranta i que ara en té vuitanta, i gent jove que també ens segueix.

—De moment no és previst que toqueu a València. Per què?

—Igual que la Diputació d’Osca ha dit que no tocaré en cap festival a l’Aragó, la situació al País Valencià és complicada, no he trobat lloc per a fer-hi un concert, tot i que per a mi és un territori molt important. El 2007 ja no hi vaig poder tocar. El 2013 tampoc no vam passar per València. Amb el canvi de govern sí que hi vaig poder fer coses, però amb la tornada del feixisme a la Generalitat Valenciana ha estat impossible. Explorem la possibilitat d’anar a un festival a l’estiu, però encara no es pot assegurar. En alguns casos jo no puc assegurar-me que faré el concert fins que realment el faig, ja he tingut l’experiència que a última hora arribi una ordre del govern d’Extremadura, per exemple, que el prohibeix. Encara tenim aquesta tensió. Qui em diu que Ayuso no aturarà el concert de Madrid?

“En alguns casos jo no puc assegurar-me que faré el concert fins que realment el faig”

—Sempre que us han vetat ha estat al·legant els suposats vincles amb ETA.

—Sí. Hem de recordar que hi ha una persona presa per cantar: Pablo Hasel. Hi ha una sèrie de cantants que som molestos i ens volen destruir. Amb mi ho han intentat moltes vegades, el feixisme em va venir a posar una bomba a un concert a les Cotxeres de Sants el 2001, després d’haver celebrat la victòria en el procés judicial que vam tenir amb Galindo. Fa catorze anys que ETA va cessar la seva activitat, però si fas un mural sobre mi encara pots ser acusat d’enaltiment del terrorisme. Igual com van fer una campanya brutal contra l’actriu Itziar Ituño per haver cantat per donar-me suport en la recollida d’un premi.

—També va generar molta polèmica un concert vostre a la presó de Martutene. Com ho vau viure?

—Vox i totes les associacions de víctimes d’ultradreta també van fer aquesta campanya contra mi per haver cantat “Sarri, Sarri” a la presó de Martutene. No totes les víctimes tenen la mateixa sensibilitat, algunes han vingut al meu concert de Bilbao. Però aquestes associacions de la ultradreta aprofiten la condició de víctima per anar contra qualsevol iniciativa que no els agrada. El govern basc va dir que quedava prohibit un concert d’aquesta mena amb aquestes cançons. Doncs que ens passin la llista de les que es poden tocar…

—Heu esmentat “Sarri, Sarri”. Com va sorgir la idea de la cançó i quin significat creieu que té avui dia? Va ser escrita el 1985 arran de la fugida de la presó de Martutene, precisament, de Joseba Sarrionandia, Sarri, i Iñaki Pikabea, Piti.

—Vam tocar dins la presó de Martutene un mes abans d’aquesta fugida i no en sabíem res, però els presos ja la preparaven. Es van fugar el 7 de juliol, el dia de Sant Fermí! I no era qualsevol pres, era el nostre escriptor nacional, Joseba Sarrionandia, a qui un lehendakari socialista va donar el premi Euskadi de Literatura fa uns anys. Va ser una fugida musical, poètica, dins els bafles d’un concert. Quan ho vam saber vam pensar que havíem de fer una cançó sobre el tema. Vam agafar “Chatty Chatty”, de Toots & the Maytals, i la vam convertir en “Sarri, Sarri”.

—Com altres cançons, la vau fer en èuscar, llengua que vau haver d’aprendre per iniciativa pròpia.

—Sí, de fet, en aquell moment aprenia èuscar i vaig preguntar a la meva professora com podíem dir “hi ha una marxa de l’hòstia”, i em va dir “kriston martxa dabil”, una frase que es va fer popular. Al cap d’un temps la vam treure del repertori, fins el 2003, que ens van proposar de tocar-la en un concert a Madrid. Parlem del moment d’Aznar, del tancament d’Egunkaria, de la guerra d’Irac, del “Nunca mais”… Fernando León de Aranoa ens va comentar que no entenia com el PP no deia res dels nostres concerts. Va ser premonitori, després d’aquest concert ens els van anul·lar tots.

—Sempre heu format part del relat contrahegemònic. El rock radical basc ho era, en contrast amb la moguda madrilenya, per exemple.

—Els vuitanta dèiem que fèiem la versió no oficial de la transició amb les nostres cançons. I és un relat que també hem celebrat, als nostres concerts sempre hi ha hagut una sensació de celebració de la vida, malgrat que la situació sigui desil·lusionant, una manera de dir “encara som aquí i podem lluitar”. El “Sarri, Sarri” és una excusa per a anar contra aquesta proposta. Si no, en trobarien una altra. Precisament perquè hem proposat un contrarelat, no els agrada. No els agrada res si és fora del seu relat. Però si pots omplir un Palau Sant Jordi o un WiZink amb aquest contrarelat, ho veuen perillós.

“Fèiem la versió no oficial de la transició amb les nostres cançons”

—Com fer, com a músics, el contrarelat al moment d’auge reaccionari que vivim?

—Un dels objectius del poder sempre ha estat la desunió, i per això els nostres concerts són perillosos per a ells i empoderadors per a nosaltres. Si al Palau Sant Jordi la gent comença a cridar “els carrers seran sempre nostres”, això anirà en contra de la desunió creada. Ha de quedar clar que la gent està activa i que, si hi ha una espurna, el foc torna a ser al carrer. M’agradaria que servís com a catarsi col·lectiva, que es vegi que hi ha una massa crítica. Tenim Trump i Musk i som en un moment de neoliberalisme molt complicat que no sabem combatre des de l’esquerra, no sabem com contrarestar aquesta ofensiva mediàtica i de xarxes. Però no està tot perdut. Com diu Angela Davis, l’esperança és una disciplina, l’hem de treballar dia a dia. És molt difícil no ser pessimista, però jo sóc un pessimista actiu, no passiu.

—També sou pessimista actiu quant a la situació dels Països Catalans i del País Basc?

—Vaig tenir la sort de viure la tardor del 2017 a Sant Andreu, vaig defensar el col·legi i vaig anar a totes les manifestacions. Vaig ser el teloner d’Anna Gabriel i David Fernàndez en l’últim míting abans de l’1-O. El moment revolucionari del Primer d’Octubre ja és històric. Diuen “després ens van trair”, però hem de pensar que un estat, amb tota la seva força armada i d’intel·ligència, ens va dir “no votareu”, i la gent va respondre “votarem”. Recordo el moment de la gent cridant “hem votat”, i és històric. Tenim aquest moment, hem estat capaços d’arribar-hi. Va ser un acte de desobediència civil increïble, però encara no existeix cap pel·lícula de ficció sobre el tema! Al País Basc sabem molt bé com és la repressió i jo no tinc cap clau, només sé que sols el poble salva el poble, com hem vist al País Valencià. Hem de trobar noves maneres d’organitzar-nos i de dir que ho tornarem a fer. És important dir-ho perquè és una espècie d’amenaça. Al Sant Jordi vull fer aquest discurs: han passat quaranta anys, m’han censurat, m’han encausat, m’han intentat posar una bomba i sóc aquí, som aquí. És la nostra victòria i hem de celebrar-la per continuar la lluita.

Jatorrizko berria irakurri